El meu fill no vol que em pose eixe bikini: és gelosia o hi ha una altra explicació?

Els xiquets no naixen sabent quines parts del cos es consideren privades, quina roba “hauria” de portar una persona o quin significat té mostrar més o menys pell. Tot això s’aprén progressivament a través de la cultura, l’observació i les experiències quotidianes.

És habitual que els xiquets facen observacions sobre la manera de vestir dels seus pares o mostren incomoditat davant de determinades peces de roba. La primera reacció sol ser pensar que el xiquet està sent possessiu o gelós. No obstant això, des de la psicologia del desenvolupament sabem que aquest tipus de situacions poques vegades tenen una única explicació, i el més freqüent és que siguen una barreja de factors evolutius, emocionals i socials.

el meu fill no vol que em pose banyador

Ruptura d’expectatives: «això no és com jo ho conec»

Els xiquets construeixen esquemes sobre les persones importants per a ells i sobre com solen ser les situacions quotidianes. Esperen que la mare, el pare o les seues principals figures de referència siguen, en certa manera, previsibles. Per això, quan apareix alguna cosa diferent del que esperaven (una manera de vestir distinta, un canvi en l’aparença o una situació nova), poden sentir sorpresa o incomoditat perquè necessiten integrar aquesta nova informació.

En moltes ocasions, no reaccionen tant davant de l’element concret, sinó davant del canvi. És a dir, no és necessàriament «el cos» el que genera malestar, sinó la sensació que alguna cosa és diferent de l’habitual i necessiten integrar-la dins de la imatge que tenen d’aquella persona.

Aprenentatge social i normes culturals: el desenvolupament de la intimitat i el pudor

Encara que sovint pensem que els xiquets veuen el cos de manera “natural”, la veritat és que el significat que donem al cos, la intimitat o la manera de vestir es construeix progressivament. Aproximadament entre els 6 i els 8 anys, molts xiquets ja han interioritzat nombroses normes relacionades amb el cos, la intimitat i la privacitat. I en aquest procés també es desenvolupa el sentit del pudor.

Els xiquets aprenen contínuament del que veuen i escolten. Observen com vesteixen els adults, quan determinades parts del cos solen anar cobertes, com reaccionen les persones davant de la nuesa o quins comentaris es fan sobre la imatge corporal. I, sense necessitat que ningú els ho explique directament, van incorporant normes socials i culturals sobre el cos.

Tanmateix, els xiquets solen entendre abans l’existència d’una norma que les excepcions o els matisos que aquesta pot tindre. Per això, poden aplicar una idea apresa de manera rígida sense comprendre encara que algunes normes relacionades amb el cos canvien segons la situació i el context.

Per exemple, un xiquet pot haver aprés que determinades parts del cos pertanyen a la intimitat i, al mateix temps, sorprendre’s en descobrir que, en espais com la platja, la piscina o un vestidor, hi ha situacions en què aquestes normes funcionen d’una manera diferent.

Aquesta diferenciació requereix temps i maduració: no es tracta només de saber quines parts del cos són privades, sinó d’entendre en quines situacions socials determinades conductes són habituals i acceptades.

Perspectiva egocèntrica infantil: «si jo ho veig així, els altres també»

El concepte d’egocentrisme infantil fa referència a una tendència evolutiva a interpretar algunes situacions des del propi punt de vista, especialment quan alguna cosa resulta nova, intensa o difícil de comprendre.

Als set anys, els xiquets ja han desenvolupat moltes habilitats per a comprendre les perspectives dels altres, però encara estan construint la capacitat d’integrar que una altra persona pot sentir, pensar o decidir d’una manera diferent de la seua.

Per això, davant d’una situació que els genera incomoditat o sorpresa, poden interpretar que aquesta sensació hauria de ser compartida pels altres. Si alguna cosa els resulta estranya, poden pensar que també hauria de resultar estranya per a una altra persona.

Això no significa que vulguen controlar l’adult ni que existisca una falta d’empatia. Forma part del procés d’aprendre que les altres persones tenen els seus propis desitjos, preferències i decisions, fins i tot quan aquestes no coincideixen amb les nostres.

Com podem respondre?

Tots aquests aspectes que hem vist ajuden a explicar per què alguns xiquets reaccionen amb sorpresa o incomoditat davant de determinades maneres de vestir o de mostrar el cos. No necessàriament consideren que hi haja res negatiu en el cos o atribueixen al cos un significat adult o sexual; estan intentant integrar una situació nova dins de les normes i significats que han aprés sobre la privacitat, el context i la relació amb els altres.

resposta desde la psicologia

En ocasions, aquestes situacions apareixen en forma de comentaris o expressions d’incomoditat davant d’un banyador o d’una peça de roba que deixa més part del cos visible del que està acostumat a veure. Encara que aquestes reaccions poden sorprendre’ns, és important recordar que solen ser una manera d’expressar una emoció, un dubte o una interpretació que el xiquet encara està construint.

Per això, aquest tipus de situacions són una bona oportunitat per a acompanyar emocionalment els nostres fills i, al mateix temps, transmetre valors importants.

És important tractar d’entendre què és el que l’ha sorprés, què li incomoda o quin significat li està donant a aquesta situació, evitant ridiculitzar-lo, enfadar-nos o respondre amb ironia. Quan un xiquet fa aquest tipus de preguntes, normalment no busca desafiar l’adult, sinó expressar alguna cosa que encara està intentant comprendre.

Al mateix temps, convé mantindre el límit amb calma. Podem escoltar la seua emoció i validar que alguna cosa li resulte estranya o incòmoda, però també transmetre-li que cada persona decideix sobre el seu propi cos i sobre la seua manera de vestir, igual que ell també anirà aprenent a prendre decisions sobre el seu a mesura que cresca i dins del context en què es trobe.

Si aquest tipus de situacions et generen dubtes o es repeteixen amb freqüència i no saps com abordar-les, a CEI València comptem amb un equip de psicòlogues que pot ajudar-te a comprendre què hi ha darrere d’aquestes conductes i oferir-te estratègies adaptades a les necessitats de la teua família.

Cristina Caballero Psicóloga

Contacta!