Els xiquets no naixen sabent quines parts del cos es consideren privades, quina roba “hauria” de portar una persona o quin significat té mostrar més o menys pell. Tot això s’aprén progressivament a través de la cultura, l’observació i les experiències quotidianes.
És habitual que els xiquets facen observacions sobre la manera de vestir dels seus pares o mostren incomoditat davant de determinades peces de roba. La primera reacció sol ser pensar que el xiquet està sent possessiu o gelós. No obstant això, des de la psicologia del desenvolupament sabem que aquest tipus de situacions poques vegades tenen una única explicació, i el més freqüent és que siguen una barreja de factors evolutius, emocionals i socials.

Els xiquets construeixen esquemes sobre les persones importants per a ells i sobre com solen ser les situacions quotidianes. Esperen que la mare, el pare o les seues principals figures de referència siguen, en certa manera, previsibles. Per això, quan apareix alguna cosa diferent del que esperaven (una manera de vestir distinta, un canvi en l’aparença o una situació nova), poden sentir sorpresa o incomoditat perquè necessiten integrar aquesta nova informació.
En moltes ocasions, no reaccionen tant davant de l’element concret, sinó davant del canvi. És a dir, no és necessàriament «el cos» el que genera malestar, sinó la sensació que alguna cosa és diferent de l’habitual i necessiten integrar-la dins de la imatge que tenen d’aquella persona.
Encara que sovint pensem que els xiquets veuen el cos de manera “natural”, la veritat és que el significat que donem al cos, la intimitat o la manera de vestir es construeix progressivament. Aproximadament entre els 6 i els 8 anys, molts xiquets ja han interioritzat nombroses normes relacionades amb el cos, la intimitat i la privacitat. I en aquest procés també es desenvolupa el sentit del pudor.
Els xiquets aprenen contínuament del que veuen i escolten. Observen com vesteixen els adults, quan determinades parts del cos solen anar cobertes, com reaccionen les persones davant de la nuesa o quins comentaris es fan sobre la imatge corporal. I, sense necessitat que ningú els ho explique directament, van incorporant normes socials i culturals sobre el cos.
Tanmateix, els xiquets solen entendre abans l’existència d’una norma que les excepcions o els matisos que aquesta pot tindre. Per això, poden aplicar una idea apresa de manera rígida sense comprendre encara que algunes normes relacionades amb el cos canvien segons la situació i el context.
Per exemple, un xiquet pot haver aprés que determinades parts del cos pertanyen a la intimitat i, al mateix temps, sorprendre’s en descobrir que, en espais com la platja, la piscina o un vestidor, hi ha situacions en què aquestes normes funcionen d’una manera diferent.
Aquesta diferenciació requereix temps i maduració: no es tracta només de saber quines parts del cos són privades, sinó d’entendre en quines situacions socials determinades conductes són habituals i acceptades.

