Els xiquets amb Altes Capacitats que presenten Trastorns per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) poden ser considerats dins del grup conegut com a “doble excepcionalitat”. 

Aquesta població es caracteritza per presentar una superdotació intel·lectual (elevada intel·ligència o capacitat creativa) combinada amb dificultats d’aprenentatge (dislèxia), TEA, TDAH, dèficits sensorials, problemes de gestió emocional, deficiències motrius i, fins i tot, deficiències cognitives.

A nivell educatiu és molt freqüent el TDAH i, quan les dues condicions es presenten juntes, poden ser difícils de diagnosticar. Això pot ser perquè les elevades capacitats cognitives camuflen les dificultats atencionals i, aquestes últimes eviten que el potencial de l’infant siga vist en la seua totalitat.

DIFERÈNCIES ENTRE TDAH I ALTES CAPACITATS

En tots dos casos, aquestes persones tendeixen a sentir-se avorrides, somiar despertes i/o presentar problemes atencionals.

A les persones amb Altes Capacitats els passa això en ambients d’aprenentatge poc exigents, com quan els expliquen quelcom que ja coneixen o consideren molt obvi. En canvi, poden estar hores concentrades en activitats que estimulen la imaginació o la creativitat.

D’altra banda, les persones amb TDAH mostren aquest avorriment i distracció en múltiples contextos, però més si no són del seu interés. Si fossen del seu gust, poden hiperfocalitzar, per exemple, quan estan jugant a videojocs. Els superdotats tendeixen a qüestionar o desafiar normes, costums i/o tradicions, però solen ser capaços de mostrar un comportament socialment acceptable. Tot i això, el pobre control d’impulsos que presenten les persones amb TDAH els pot causar dificultats per respectar regles,costums i/o tradicions.

Altres trets a diferenciar entre tots dos casos són l’organització, la hiperactivitat i la impulsivitat. Les persones amb TDAH són menys organitzades, els costa estar assegudes durant un període llarg de temps i es mouen força i, possiblement, parlen més a l’aula, arribant a semblar impacients. Tot i això, les persones amb Altes Capacitats són més organitzades i minucioses, es controlen més a nivell psicomotor i són més reflexives i abstretes.

CARACTERÍSTIQUES DELS XIQUETS I XIQUETES AMB DBLE EXCEPCIONALITAT

Els alumnes amb doble excepcionalitat tenen característiques similars a les dels estudiants amb Altes Capacitats (raonament abstracte, múltiples interessos, alta creativitat…); tanmateix, simultàniament presenten trets d’inatenció, hiperactivitat i impulsivitat. Tot i que no hi ha un perfil específic, es poden establir certs trets característics com ara: impaciència, poca tolerància a la frustració, avorriment, reaccions emocionals exagerades, dominància, certa rigidesa cognitiva…

D’altra banda, quan s’estudien les característiques emocionals i les relacions socials, s’ha evidenciat una dissincronia entre la maduresa socioemocional i l’elevada intel·ligència. És sabut que els alumnes amb TDAH poden presentar problemes socials en la integració a l’aula, a la societat en general i, fins i tot, a l’àmbit familiar i, juntament amb les Altes Capacitats, fan que la gestió emocional siga més complexa, ja que processen, relacionen i interpreten la informació d’una manera més intensa i exhaustiva, la qual cosa els provoca una sobrecàrrega d’informació que fa que visquen tot més intensament.

Tot i això, aquests alumnes doblement excepcionals també presenten avantatges, i n’és una, la possibilitat de controlar millor la seua atenció davant d’estímuls del seu interès. Aquests xiquetes i xiquets manifesten una tendència més definida per centrar-se en estímuls que els motiven durant un temps considerable i de manera més productiva.

CONCLUSIONS

Hi ha molt pocs casos diagnosticats amb aquesta doble excepcionalitat, en conseqüència, pocs casos es manegen amb unes respostes educatives adequades. És important realitzar una avaluació completa de les Altes Capacitats i un bon diagnòstic de TDAH, tot això des d’una perspectiva psicològica i educativa, incloent-hi la seua actuació a tots els àmbits de la vida de la persona.

La manca de protocols concrets i de criteris unificats, les similituds entre ambdós perfils i altres trastorns, etc. poden portar a confusions per fer un bon diagnòstic si els professionals no tenen els coneixements adequats sobre aquests trastorns i dificultats.

És important fer un diagnòstic precoç on es valore la potencialitat i les bones característiques d’aprenentatge, sense deixar de banda les àrees amb dèficit i necessitats específiques i així poder adaptar-se a les habilitats cognitives de cada nen.