Els desacords i les discussions entre xiquets, xiquetes i adolescents al pati del col·legi i/o a classe formen part de l’aprenentatge social del dia a dia. No obstant això, quan aquestes interaccions es repetixen constantment amb la intenció de fer mal a algú, poden transformar-se en assetjament escolar (bullying). És important distingir entre ambdues terminologies, no sols per a prevenir el patiment infantojuvenil, sinó també per a afavorir relacions sanes i respectuoses des de la infància.

El conflicte: una oportunitat de creixement

Els conflictes entre iguals apareixen quan dos o més xiquets tenen interessos o emocions diferents i no saben com gestionar-les. A diferència de l’assetjament, en els conflictes no hi ha una relació de poder desigual, i ambdues parts tenen la possibilitat d’expressar-se i defensar-se. A més, solen ser situacions puntuals, que poden resoldre’s parlant, amb mediació o amb l’ajuda d’una persona adulta.

Encara que de vegades es perceben com a alguna cosa negativa, els conflictes són una oportunitat per a aprendre habilitats socioemocionals: identificar emocions, empatitzar i aprendre estratègies per a resoldre situacions socials. Quan aquestes habilitats es gestionen adequadament, poden enfortir i millorar la comunicació.

Quan el conflicte es convertix en assetjament

L’assetjament escolar o bullying no és un simple conflicte entre companys. És una forma de violència que es repetix, i en què una o diverses persones adopten un rol dominant sobre una altra, amb la intenció d’humiliar-la, aïllar-la o fer-li mal. Tal com s’ha comentat anteriorment, existix un desequilibri de poder, ja siga físic, social o emocional. La persona que patix l’assetjament pot tindre dificultats per a respondre o posar límits, mentre que qui exercix la conducta manté una posició de poder en la situació.

L’assetjament escolar pot presentar-se de moltes formes: burles constants, insults, exclusió del grup, colps, amenaces i/o ciberassetjament. En tots els casos, allò que definix el bullying és la persistència del mal i el malestar emocional que genera en la persona que el patix.

Per què no hem de normalitzar l’assetjament

Un dels grans problemes en la lluita contra l’assetjament escolar és la seua normalització. Frases com “són coses de xiquets” o “tots hem passat per això” minimitzen un problema que pot deixar conseqüències greus i duradores. Quan es toleren conductes agressives, s’envia el missatge que la humiliació o l’exclusió són acceptables. Esta indiferència contribuïx a mantindre l’assetjament i a fer-lo invisible.

S’ha demostrat que les víctimes de bullying poden desenvolupar ansietat, depressió, aïllament social, baix rendiment acadèmic i baixa autoestima. En alguns casos, les seqüeles emocionals s’arrosseguen fins a l’edat adulta. Per això, és molt important reconéixer el problema com més prompte millor.

El paper de les persones adultes i de l’entorn educatiu

Famílies, docents i professionals de la infància i l’adolescència tenen una responsabilitat compartida en la prevenció de l’assetjament escolar. El primer pas és observar els senyals d’alarma: canvis bruscos de conducta, por d’anar al col·legi, queixes somàtiques recurrents, tristesa o retraïment. El segon pas és escoltar sense jutjar. Els xiquets que conten el que els ocorre necessiten sentir-se creguts i protegits. Finalment, és essencial intervindre amb empatia i fermesa, activant els protocols del centre educatiu i treballant tant amb la víctima com amb l’agressor i els testimonis.

Educar per a conviure des de la primera infància

Tant en l’entorn familiar com en l’escolar, els xiquets aprenen les bases de la convivència futura. Des de la infància és possible ensenyar-los que no totes les conductes són acceptables i que demanar ajuda no és una feblesa. Quan sorgixen conflictes greus, és important acudir a professionals que acompanyen la persona i li proporcionen estratègies per a resoldre estas situacions, com ara:

• Promoure activitats cooperatives en lloc de competitives.

• Fomentar la comunicació i l’expressió emocional.

• Reforçar conductes empàtiques.

• Ensenyar tècniques de resolució de conflictes.

• Implicar les famílies en l’educació i la gestió emocional.

Cal remarcar que no tots els desacords són un problema; l’important és com es gestionen. Per tant, el repte està a ensenyar a conviure amb respecte, escolta i responsabilitat.

Conclusió

Diferenciar un conflicte puntual de l’assetjament sistemàtic és essencial per a cuidar la salut emocional i social dels xiquets. El conflicte pot ser una eina de creixement; l’assetjament escolar, en canvi, és una forma de violència que ha de ser detinguda immediatament.

Des d’edats ben primerenques, la tasca d’educadors, famílies, psicòlegs i altres professionals que treballen amb este sector de la població és formar persones empàtiques, segures i respectuoses, capaces de construir relacions sanes i entorns lliures de violència.

En definitiva, prevenir el bullying comença per ensenyar a conviure. I eixa lliçó comença en la infància.