La conducta adaptativa és un concepte que reuneix les habilitats pràctiques que té una persona per afrontar les circumstàncies del dia a dia. Ens permet mesurar com les persones funcionen dins un ambient determinat. 

És un concepte ampli perquè involucra tres grans dimensions de la persona:

• La conducta adaptativa pràctica, les habilitats bàsiques per cobrir les necessitats de la persona.
• La conducta social i, 
• La conducta conceptual, on es troben les habilitats acadèmiques que serveixen per a la vida quotidiana. 

La conducta adaptativa és evolutiva ja que el domini de les habilitats es desenvolupa amb l’edat, i relativa, ja que no pot ser interpretada en caràcters absoluts, han de ser tingudes en compte les característiques, expectatives i oportunitats de l’entorn que faciliten, o són un impediment, per a l’expressió d’aquestes habilitats. 

Així, hem de tenir clar que: 

• No existeix en una definició absoluta, es defineix per les habilitats pròpies i les expectatives ambientals. En diferents ambients, tot i tenir les mateixes habilitats, es poden expressar o ser interpretades de manera desigual. 
• Està relacionada amb l’edat, ja que conforme creixem madurem i obtenim més control sobre les nostres accions i eines per afrontar les situacions.

• És altament modificable, mitjançant la intervenció terapèutica, però també per canvis a l’ambient, esdeveniments físics o emocionals, o per la simple presa de consciència.
• Es relaciona amb el rendiment real, no amb les capacitats de la persona. Qüestions com la manca de motivació o una malaltia poden impedir que es mostren les capacitats reals. 

AL DIA A DIA

Imaginem un adolescent que està a punt de presentar un projecte a classe. Nerviós, mossega el llapis, mou la cama i tamborineja amb els dits sobre l’escriptori. Totes aquestes accions són maneres adaptatives de gestionar el seu estat emocional, ajustades a les seues necessitats i a l’entorn. Ara, per contra, imaginem que comença a cridar i colpejar el seu company de pupitre. Continua sent una manera de manejar l’estrès, s’ajusta a les seues necessitats, però no al seu ambient, passant a ser una manera no adaptativa de gestionar les emocions. 

Tot i que ens resulte estrany pensar en un adolescent amb aquest comportament, en els xiquets i xiquetes és molt comú. La flexibilitat, el control d’impulsos o el maneig d’emocions no estan desenvolupats i, moltes vegades, la manera d’expressar-se davant de determinades situacions no serà l’adequada. 

Però només el 50% depèn de l’infant. L’entorn té la capacitat d’interpretar el nostre comportament i reaccionar-hi, adaptant-se o rebutjant-lo. Més d’una vegada ha passat que un xiquet o xiqueta que en un col·le és titllat de nerviós i disruptiu, arriba a un altre on estan més atents a les seues necessitats de moviment i treballant des de les seues fortaleses la imatge que en tenen és completament diferent, impactant de forma positiva tant a la família com a l’autoimatge de l’infant. 

Així, a la pràctica, el concepte de conducta adaptativa no és blanc o negre i hem de recordar que podem trobar-nos conductes que sí que estiguen complint una funció per al xiquet/ta encara que des de fora puguen semblar desadaptatives, com sol passar amb les conductes derivades de les necessitats de regulació.

Per això davant de qualsevol conducta del xiquet o la xiqueta, abans de reaccionar hem d’aprendre a:

• Realitzar una anàlisi de la situació i de l’entorn on ha passat la situació (presència de sorolls, massa gent, activitats desmotivadores,…)
• Analitzar com està l’infant aquest dia (s’ha enfadat amb la seua millor amiga? Sembla que estiga covant alguna cosa? està cansat de tot el dia a l’escola?
• Fins i tot d’un mateix (estic tranquil·la? preferisc anar-me’n a casa perquè em molesta aquest lloc o aquesta gent?…)

LA VALORACIÓ

L’amplitud de les àrees a avaluar requereix la participació de l’entorn immediat de la persona, familiars i educadors.

S’han d’avaluar diverses àrees que han de veure amb la conducta adaptativa: habilitats de comunicació, lleure i interacció social, autocura, habilitats motores, seguiment d’instruccions, …

Hem de tenir en compte que hi ha una certa influència de les percepcions i interpretacions personals de l’observador, la forma d’interpretar l’entorn d’una persona sempre influirà en com entén el comportament dels altres. És un desavantatge que cal tenir en compte a l’hora de valorar els resultats. 

També es pot necessitar l’avaluació directa mitjançant observació en entorns naturals.

Al CEI València sempre estem a la recerca d’aquestes conductes adaptatives, aquestes “claus” que el nen o la nena pot utilitzar en el seu dia a dia per afrontar els reptes que sorgeixen o les adaptacions que puga fer el mitjà per adaptar-se a les habilitats de l’infant, aconseguint que cada vegada siga més independent i es trobe a gust en el seu procés de creixement i aprenentatge.