Hem escoltat o dit moltes vegades frases com: “no plores per ximpleries”; “no exageres”; “como no en faces cas, ja veuràs”… Són només alguns exemples que formen part del dia a dia; frases que es fan servir de forma natural perquè, potser, les hem escoltat durant la nostra infància i no som conscients del mal que poden generar en el desenvolupament de l’infant.
Educar és dirigir, orientar i motivar. L’amor és la base de qualsevol relació familiar, és l’emoció per crear vincles entre pares i fills.
Quan un adult fa servir una estratègia no educativa, sino correctiva, per modificar una conducta, no és conscient que genera por, impactant l’amígdala del cervell de la criatura (l’àrea cerebral relacionada amb el control de les emocions i els sentiments), generant amb això un estrès innecessari.
Amb aquesta estratègia correctiva no ajudem a madurar el comportament del menor. Per a molts pares, la por, el càstig o les amenaces estan lligades a l’educació, però hem de saber que els seus efectes interfereixen en el desenvolupament emocional saludable.
Els pares temorosos i autoritaris fan els seus fills temorosos i dependents. Molts pares confonen aquesta manera d’educar amb el respecte. O, en canvi, podem estar ajudant a crear adults autoritaris.
S’ha d’educar sempre des del respecte, la tolerància i l’empatia perquè els xiquets i xiquetes cresquen amb més autonomia, independència i autoconcepte. Hem de substituir aquesta intimidació i aquest por, pel diàleg i l’establiment de normes, fent així que siguen madurs, responsables i capaços de prendre decisions.
Normes clares, que hauran estat establertes abans i en què la criatura puga participar en la seua elaboració, segons la seua edat madurativa.
La criança des de la por pot alterar el clima de confiança a la família, provocar faltes de respecte o desenvolupar estils d’aferrament poc recomanables.
Els xiquets poden deixar de compartir i expressar les seues vivències a la família ja que temen ser castigats o renyats. Aquest comportament pot donar-se tant en situacions positives (aprovar un examen, anar a un aniversari…) com a negatives (suspendre un examen, arribar tard a casa…).
Dur a terme un estil de criança autoritari pot portar a un desenvolupament dolent de l’educació emocional, en concret l’empatia. És millor utilitzar fórmules com: “Entenc que no et ve de gust menjar-te la verdura”, “Sé que estàs enfadat perquè no vols recollir la teua habitació”, això no vol dir que no hagen de fer les coses que sí que han de fer, però el punt de partida és des del respecte.
La por obstaculitza l’aprenentatge. Els infants aprenen millor en un ambient de seguretat, respecte, confiança i calma. Això es pot solucionar canviant les amenaces per reptes: “Vinga, sé que acabaràs els deures i després jugarem”, en lloc de “Si no els fas, no jugarem”.
És important que davant d’un error siguem ferms i amables alhora. És una balança entre el límit (ser ferms) i la validació de l’emoció (ser amable). És més fàcil integrar els comportaments que la família ha establert com a norma si sabem el límit i quan ens equivoquem ens ho recorden de manera amable.
Una educació democràtica, basada en el respecte i la tolerància, dotaran a l’infant d’eines per a la vida adulta.