La crisi del COVID-19 ha suposat un punt d’inflexió en molts àmbits de la societat, especialment la manera com ens relacionem amb els altres. Els canvis i mesures que hem adaptat per a assegurar el màxim control de la pandèmia (rutines d’higiene, manteniment de la distància social i ús de mascaretes, entre d’altres) ha influït en la nostra manera de comportar-nos i comunicar-nos.

Aquesta situació ha fet que part del nostre llenguatge corporal estiga limitat: mascaretes que ens tapen la meitat de la cara i distància social, de manera que la interacció i relacions socials s’han vist minvades. La comunicació no verbal que prové de l’expressió facial és la gran afectada.

Una situació viscuda fa unes setmanes va fer que em donés compte del gran impacte que tenen les mascaretes en la comunicació, sobretot per als més menuts, ja que el llenguatge corporal i la imitació té una influència directa en el seu desenvolupament i aprenentatge.

Quan les terapeutes coneixem a un nou infant, les primeres sessions es dediquen a crear un vincle fort, harmònic i de confiança, on la terapeuta es converteix en una persona molt important en la vida de l’infant i de la seua família.

Era el nostre primer contacte i tot i que la sessió estava sent fluïda i divertida, el xiquet es mostrava un poc distant. Faltava aquesta connexió que sents quan mires a algú per primera vegada i fas aquest xicotet escaneig que tanta informació ens aporta: mirades còmplices, somriures que calmen o ganyotes que ens fan riure o tranquil·litzen. En aquest instant es produeixen connexions emocionals i la confiança comença a forjar-se.

Quan vaig poder descobrir-me la cara (utilitzant la pantalla protectora i la distància social), la seva reacció va ser increïble. Va somriure, va assenyalar el meu somriure i em va respondre amb una gran riallada.

Això em va fer reflexionar … La situació ens ha deixat petits murs; murs que els xiquets i xiquetes amb dificultats en el seu desenvolupament o el llenguatge necessiten un extra per alleujar l’impacte de tenir-lo davant.

Per això, és important saber què és l’expressió corporal, com influeixen les mascaretes en el desenvolupament del llenguatge dels més menuts i qué podem fer per reduir aquest impacte.

EL LLENGUATGE NO VERBAL: MÉS ENLLÀ DE LES PARAULES

Les persones connectem, a més de amb les paraules, a través del nostre cos. El llenguatge corporal és una de les formes més bàsiques per a la comunicació no verbal, al voltant del 93% de la comunicació és no verbal, de manera que una correcta interpretació i desenvolupament d’aquesta és fonamental. La forma en que ens comuniquem amb el nostre cos és molt important ja que aporta al receptor informació sobre nosaltres i sobre el que volem expressar (emocions, estat anímic, …) i augmenta la comprensió de moltes funcions de la comunicació.

Hi ha tres tipus de comunicació no verbal:

• Kinesia, són els moviments del cos (expressions facials, creuar les cames, mossegar-se les ungles …)
• Proxèmica, és la distància que es deixa pel que fa a l’altra persona (íntima, social, pública).
• Paralingüística, són els gestos i els senyals relacionats amb la construcció del llenguatge (auditius, tàctils o visuals).

Tots aquests tipus d’expressió no verbal s’han vist minimitzats. Les nostres somriures, el contacte físic i les relacions socials són grans còmplices de la nostra forma de comunicar-nos.

COM INFLUEIXEN LES MASCARETES AL DESENVOLUPAMENT DEL LLENGUATGE

L’ús de les mascaretes ens priva de molta informació no verbal. Hem hagut d’aprendre a somriure amb la mirada, els nostres ulls han après a expressar moltes més coses que mai, però aquesta lectura en els nens i nenes més petits es complica.

D’altra banda, la distorsió del so que produeix la mascareta fa que de vegades el missatge no s’entenga bé, de manera que la comprensió també es veu afectada.

Els xiquets i xiquetes aprenen els sons a través de l’oïda i per la vista. El cervell també construeix sons a partir de la posició dels moviments de la boca. Per tant, l’adquisició dels sons de la parla és un procés que s’ha vist afectat en gran mesura.

Això en inants amb trastorns de l’llenguatge o retards de la parla és una gran barrera, ja que, un dels principals canals d’informació està ocult.

Una altra àrea danyada està sent la veu. Les mascaretes absorbeixen part del so que emetem i això fa que haguem de elevar la veu.

QUÉ PODEM FER PER REDUIR L’IMPACTE DE LES MASCARETES EN EL LLENGUATGE?

L’ús de les mascaretes és obligatori com indiquen les autoritats sanitàries i cal que complim amb les mesures recomanades per cuidar-nos i cuidar els altres. Però hem de tenir en compte les conseqüències que té el seu ús, per fer que el desenvolupament del llenguatge dels més menuts no es veja afectat o poder atendre les limitacions.

• Compensar amb el cos el que la cara no pot expressar, per exemple: “Que bé!”, El podem acompanyar alçant els braços, aplaudint i posant-li més èmfasi a les expressions, així com exagerar l’entonació de les preguntes o exclamacions.
• Afegir més gestos al que es diu, això augmentarà la comprensió; per exemple: “Anem a menjar”, incloem el gest de menjar. “Juguem als cotxes?”, fem veure el moviment del volant.
• Donar suport a l’ensenyament amb estímuls visuals, (pictogrames, dibuixos, senyals). A més d’augmentar la comprensió, estimulem el repertori lèxic i afavoreix l’atenció dels més menuts.

El somriure és un dels primers estímuls que el xiquet o xiqueta rep des del seu naixement, li donarà pistes per comprendre com està el seu entorn. Ara, els infants i els adults estem privats d’aquests gestos i abraçades que tant ens connecten, però no per això podem deixar que els més menuts senten el buit d’un bon somriure i una bona abraçada.

I en relació amb tot l’anterior i en commemoració del dia del llibre, us recomanem aquest meravellós conte: L’Abraçada,d’Eoin McLaughlin i Polly Duncar.

Si teníu algún dubte, l’equip del CEI València estarà encantat d’atendre-vos.