És comú que els pares es sorprenguen o fins i tot es preocupen quan el seu fill es despulla completament en anar al bany, més enllà del que és estrictament necessari. Aquest comportament, que moltes vegades sembla un “capritx”, pot estar profundament relacionat amb la sensibilitat del sistema tàctil i amb la manera com els xiquets perceben i processen la informació sensorial.

El sistema tàctil forma part del sistema sensorial somatosensorial i ens permet percebre estímuls a través de la pell, com ara la pressió, la textura, la temperatura o el dolor. Per als xiquets, la informació tàctil no sols és clau per explorar el món, sinó també per regular el seu propi cos i les seues emocions.
Quan un xiquet es despulla en anar al bany, pot estar responent a diverses necessitats tàctils:
Alguns xiquets necessiten sentir la pell lliure de roba per percebre amb claredat les sensacions del cos, especialment en orinar o defecar. Açò els ajuda a regular el control d’esfínters, ja que senten millor les senyals de pressió i buidatge.
Per a altres xiquets, la roba pot generar hipersensibilitat tàctil. Les costures, els teixits ajustats o les textures aspres poden resultar incòmodes en entrar en contacte amb la pell, sobretot en zones sensibles com els genitals o els glutis. Despullar-se és la seua manera d’evitar incomoditat i ansietat.
Alguns xiquets exploren el seu cos i els seus límits mitjançant la sensació directa de la pell. Despullar-se els permet percebre millor el seu cos i els seus moviments, una cosa especialment freqüent en xiquets amb dificultats sensorials o amb un desenvolupament sensorial més intens.
La nuesa pot actuar com un mecanisme d’autorregulació. La sensació de l’aire sobre la pell, el contacte amb l’aigua o amb la superfície del vàter pot calmar o activar el sistema tàctil segons el que el xiquet necessite en eixe moment.
Cada xiquet és diferent, però la fase de despullar-se en anar al bany sol ser més freqüent:
Entre els 2 i 5 anys, quan el control d’esfínters s’està consolidant.
En xiquets amb dificultats sensorials, aquest comportament pot mantindre’s més temps, fins i tot fins als 6 o 7 anys, depenent de la sensibilitat tàctil i de l’entorn.
Amb el suport adequat, la majoria dels xiquets van disminuint aquesta necessitat a mesura que se senten més segurs i còmodes amb la roba i amb els banys en llocs diferents.
Observar sense jutjar: Comprendre que el comportament té una funció sensorial ajuda a evitar frustracions.
Proporcionar opcions: Roba fàcil de llevar o teixits suaus poden reduir la incomoditat.
Rutines i anticipació: Establir passos clars i previsibles per al bany pot disminuir l’ansietat sensorial.
Consultar professionals: Si el comportament genera conflictes o afecta la vida diària, un terapeuta ocupacional especialitzat en integració sensorial pot avaluar i oferir estratègies adaptades.
Anar a un bany que no és l’habitual pot ser més complicat per a un xiquet sensible al tacte. Algunes estratègies útils són:
Roba fàcil de llevar i posar: Pantalons amb goma elàstica, sense botons ni cremalleres complicades.
Tovalloletes o paper higiènic extra suau: Redueixen la incomoditat si el xiquet és molt sensible al contacte.
Rutina visual o verbal: Recordar-li els passos ajuda a sentir-se segur.
Suport emocional: Evitar pressionar-lo o renyar-lo; reconéixer que pot sentir-se incòmode.
L’acte de despullar-se en anar al bany no sempre és un capritx ni un signe de desobediència. En molts casos, està relacionat amb la manera com el sistema tàctil del xiquet percep i necessita processar les sensacions del seu cos. Comprendre aquesta relació ens permet oferir suport, estratègies i un entorn més còmode, ajudant el xiquet a desenvolupar autonomia i seguretat durant el moment d’anar al bany.

