Ens anem a separar. Com ho contem als nostres fills i filles?
Comunicar una separació mai és fàcil. Encara que les persones adultes hagen reflexionat i pres la decisió amb maduresa, el moment de contar-ho als fills i filles sol generar preocupació, por o culpa. Com fer-ho sense que patisquen? Quines paraules utilitzar? I si es posen tristos o s’enfaden?
La bona notícia és que, encara que la separació és un canvi important, la manera com es comunica pot marcar una gran diferència. Els xiquets i xiquetes no necessiten una família perfecta, sinó persones adultes que els acompanyen amb estima, coherència i seguretat.
No existeix una única manera correcta d’abordar aquesta conversa. Cada família té la seua història, la seua manera de comunicar-se i el seu propi moment emocional. Tanmateix, hi ha alguns principis que poden orientar i facilitar aquest procés. Seguir aquestes pautes no garanteix que els fills i filles no senten tristesa o desconcert, però sí que ajuda que comprenguen què està passant i se senten sostinguts enmig del canvi.
Triar el moment i el lloc adequats
És preferible buscar un espai tranquil, conegut i sense interrupcions (per exemple, a casa). Si les circumstàncies ho permeten, és ideal que ambdós progenitors estiguen presents. D’aquesta manera, el missatge es percep com una decisió conjunta i es transmet una imatge d’unitat i respecte.
Evitar les presses o els moments de tensió és igualment important. Els fills i filles necessiten sentir que, malgrat la tristesa o la confusió, les persones adultes estan calmades i disponibles per a ells.
Un missatge clar, sincer i sense culpes
Els xiquets i xiquetes no necessiten conéixer els motius detallats ni els conflictes de les persones adultes. El que sí que necessiten és una explicació senzilla, honesta i adaptada a la seua edat, al seu llenguatge i a la seua manera d’entendre el món.
Convé transmetre’ls amb claredat que, encara que els seus pares o mares hagen decidit viure per separat, continuaran estant presents i estimant-los igual que sempre. També és fonamental repetir tantes vegades com calga que ells no són responsables de la separació, ja que molts xiquets i xiquetes tendeixen a pensar que han fet alguna cosa malament o que podrien haver-la evitat. Escoltar de manera clara que no tenen cap culpa alleuja aquesta càrrega emocional i els ajuda a sentir-se més segurs.
Donar espai a les seues emocions
Cada xiquet o xiqueta reacciona de manera diferent. Alguns poden mostrar-se tristos o enfadats, altres poden aparentar indiferència o necessitar temps per a assimilar-ho. Totes les reaccions són vàlides i mereixen ser acollides amb respecte.
El paper dels pares i mares consisteix a escoltar, validar i acompanyar. Posar paraules a les emocions (anomenar la tristesa, la por, la nostàlgia o fins i tot l’alleujament) els ajuda a entendre’s millor i a sentir-se compresos. També podem compartir, de manera senzilla, com ens sentim nosaltres: mostrar que les persones adultes també tenim emocions ensenya que sentir no és una cosa que s’haja d’amagar, sinó que es pot expressar i cuidar.
Anticipar els canvis
Després de la conversa inicial, els fills i filles necessiten saber què passarà a curt termini: amb qui viuran, com seran les visites, si canviaran de casa o d’escola. Disposar d’informació concreta els aporta seguretat.
No cal tindre totes les respostes, sinó mostrar disponibilitat i proximitat. Si encara hi ha aspectes per resoldre, és millor ser sincers: “Encara no ho sé, ho estem organitzant, però t’ho diré tan prompte com ho tinguem decidit”. La incertesa és més fàcil de gestionar quan va acompanyada de sinceritat.
Una conversa que continua en el temps
Parlar sobre la separació no és un acte puntual. Amb el pas dels dies, setmanes o fins i tot mesos, els fills i filles poden necessitar tornar al tema, fer noves preguntes o expressar emocions que al principi no van aparéixer. El més important és mantindre oberta la porta al diàleg i recordar els missatges essencials: “Mamà i papà t’estimen igual que sempre”, “tu no en tens la culpa”, “pots parlar amb nosaltres quan ho necessites”.
Cada família trobarà la seua manera i el seu ritme, però el punt de trobada hauria de ser sempre el mateix: cura, honestedat i amor. La separació no trenca el vincle amb els fills i filles; allò que el sosté, i el continuarà sostenint, és la presència afectiva i coherent dels seus pares i mares.
Plorar davant dels fills o no?
És normal que, en moments de separació, les emocions també estiguen a flor de pell per a les persones adultes. A vegades sorgeix el dubte de si és bo o no plorar davant dels fills i filles. La resposta no és absoluta: depén del context i de la intensitat del moment.
Mostrar una certa tristesa o emoció pot ser positiu. Els ensenya que plorar no és una cosa dolenta, que les persones adultes també senten i que expressar el que ens passa és una manera saludable d’alleujar-ho. Dir alguna cosa com “Hui estic un poc trist/a, però estaré bé” transmet que les emocions van i venen, i que es poden gestionar amb calma.
Tanmateix, si el plor és molt intens o desbordant, pot espantar o preocupar els xiquets i xiquetes, sobretot si són menuts. En aquests casos, és millor buscar un moment privat per a desfogar-se i, més tard, explicar-los de manera senzilla que estaves trist/a, però que ja et trobes millor.
No es tracta d’ocultar les emocions, sinó de mostrar-les d’una manera que els aporte seguretat. Ser autèntics, però també cuidadors emocionals.
Si t’has sentit identificat o identificada amb aquestes línies, o estàs vivint un procés de separació, recorda que no has d’afrontar-lo en soledat. A CEI València comptem amb un equip de psicòlogues que pot acompanyar-te en aquest moment tan delicat, oferint-te un espai d’escolta, orientació i suport emocional tant per a tu com per als teus fills i filles. Acompanyar amb calma i comprensió és possible, i comptar amb suport professional pot ajudar-vos a transitar aquest procés amb més serenitat i equilibri.
