TDAH I HABILITATS SOCIALS

El trastorn per dèficit d’atenció i/o hiperactivitat (TDAH) és un dels trastorns del neurodesenvolupament més freqüents a la infància i a l’adolescència, que es caracteritza pels seus tres símptomes nuclears: inatenció, impulsivitat i/o hiperactivitat.

Fins ara, l’interès dels investigadors s’ha centrat especialment en els aspectes cognitius del trastorn i ha deixat en un segon pla altres aspectes claus com són les relacions socials o la competència emocional. Tot i això, cada vegada hi ha més estudis que se centren en la presència d’una alteració de les relacions socials i de la regulació emocional en xiquets i xiquetes amb TDAH.

tdah-y-habilidades-ssociales

Nombrosos estudis afirmen que els xiquets amb TDAH experimenten dificultats interpersonals i baixa competència social tot i que s’esforcen per ser acceptats. Les relacions amb els iguals són l’indicador clau de la competència social. Els xiquets amb TDAH poden ser rebutjats per múltiples factors i, segons el subtipus, les característiques més destacades són:

  • Inatenció: tenen dificultats per mantenir l’atenció, sobretot en tasques que no són del seu interès i, és ací on la criatura es mostra més distreta. En les situacions socials i acadèmiques, solen cometre errors per distracció i, per tant, les tasques solen estar descurades i mal presentades. A més, la majoria de vegades tenen la ment en un altre lloc i sembla que no escolten ningú, canvien de tema freqüentment i no segueixen les normes dels jocs.
  • Hiperactivitat: xiquets molt inquiets i intranquils. Poden saltar i córrer en llocs on no és procedent i això en dificulta la socialització i provoca més càstigs per part de pares i professors.
  • Impulsivitat: això fa que els xiquets i xiquetes actuen sense pensar en les conseqüències dels seus actes i, per tant, no segueixen les normes, interrompen converses, etc., cosa que pot afectar més la relació amb els iguals.

És freqüent que aquestes característiques es donen des dels primers anys de vida i que, en gran mesura, continuen a l’edat adulta. A l’edat escolar, aquestes dificultats apareixen tant quan es relacionen amb els seus iguals com quan es relacionen amb la família i/o professionals educatius. Per això és important que les sessions terapèutiques, no només es duguen a terme a nivell individual i/o grupal, on el xiquet posarà en pràctica amb els seus iguals els coneixements prèviament adquirits, sinó que també és essencial que es facen sessions d’orientació a famílies i docents, mitjançant tècniques i programes de modificació de conducta i d’entrenament d’habilitats socials, que exerciten el reconeixement d’emocions i la regulació adequada.

A més, és rellevant que el xiquet o la xiqueta aprenga a analitzar les situacions socials que succeeixen al seu dia a dia, ja que així comprendrà què passa i per què es donen. Per això es poden fer servir autoinstruccions, reforç social i/o alternatives de resolució de conflictes. I, juntament amb això, cal entrenar l’assertivitat, com a forma d’expressar i comunicar idees, opinions i sentiments sense ofendre ningú, ja que això ajudarà a reduir l’agressivitat tant física com verbal de les criatures amb TDAH.

En conclusió, encara que s’ha demostrat l’eficàcia del tractament farmacològic davant l’agressivitat i les relacions interpersonals, és essencial combinar-lo amb teràpia psicològica mitjançant la implementació de programes d’entrenament en habilitats socials i autoinstruccions, així com la psicoeducació i l’orientació a famílies i professionals de l’educació. L’actuació conjunta de tots els àmbits de la vida diària del xiquet amb TDAH millorarà la seua capacitat per exercir-se amb la resta de persones i afrontar millor les situacions socials.

Núria Beneyto Terol

Contacta!