El trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) està catalogat com un trastorn del neurodesenvolupament. Generalment, els símptomes es presentaran a edats primerenques, els criteris antics esmentaven que abans dels 7 anys i actualment parlem d’un rang més ampli, abans dels 12 anys. Els símptomes principals del TDAH són:

• Inatenció: dificultat o incapacitat per mantenir latenció de manera continuada en tasques que no són altament motivadores. Distracciós, pèrdues d’objectes; dificultat per seguir ordres o instruccions; dificultat per acabar tasques sense supervisió; interrupció de converses; canvis de tema de manera brusca; no atendre detalls com a signes d’operacions matemàtiques o enunciats; canvi freqüent de joc; dificultat per a organització i planificació; rebuig de tasques que exigeixin esforç mental; distracció fàcil davant estímuls externs.
• Hiperactivitat: moviment corporal continu, canvis de postura en estar asseguts, moviment de cames i/o de mans; fer sorolls; aixecar-se quan requereix estar assegut; córrer o enfilar-se de manera excessiva i accidents freqüents com a conseqüència; activitat desorganitzada; no acabar accions; parlar excessivament, ràpidament i de vegades amb to molt alt.
• Impulsivitat: respondre i actuar sense pensar abans i/o abans que la pregunta hagi estat formulada, dificultat per entendre enunciats llargs; dificultats per esperar el torn; interrompre converses o els jocs dels altres; accidents freqüents.

Un altre aspecte important a tenir en compte és que aquests nens acostumen a tenir dificultats per relacionar-se socialment, volen imposar el seu gust i decisió en el joc, esdevenint en rebuig per part dels seus companys. Això contribueix a fer que l’autoestima es pugui veure danyada.

Manifestacions clíniques

Cal distingir el TDAH de la inatenció, hiperactivitat i impulsivitat esperables per a cada etapa evolutiva, nivell de desenvolupament o coeficient intel·lectual del nen.

A mesura que els nens creixen, tots els símptomes acostumen a anar disminuint, especialment els d’hiperactivitat. La intensitat dels símptomes és context-dependent, això vol dir que disminueix en situacions molt estructurades i organitzades o innovadores i interessants.

És per això últim que molts pares dubten que el seu fill/a pugui tenir el diagnòstic, ja que aconsegueix romandre per hores molt concentrat als seus videojocs, navegant per internet, etc. El problema sorgeix quan han d’atendre en contextos poc motivadors. Els és difícil poder assumir que ho han de fer, encara que no sigui del seu gust.

Els símptomes poden millorar amb supervisió personal o gratificació freqüent i empitjoren en contextos grupals. És per això que obtenir informació de l’exercici del nen dins de l’escola és molt valuós.

Tractament

Tot nen o adolescent amb TDAH ha de tenir un pla integral de tractament individualitzat, que consideri la cronicitat i limpacte de la condició. Ha d’involucrar mesures conductuals, cognitives, sensorials/psicomotrius i, si escau, mesures psicofarmacològiques

• Tractament psicològic

La teràpia conductual associada a l’involucrament actiu del nen/a o adolescent, pares i professors es pot recomanar com a tractament inicial si els símptomes són lleus o amb mínim deteriorament, quan el diagnòstic de TDAH és incert, quan hi ha rebuig dels pares al tractament farmacològic o existeixen discrepàncies entre allò reportat pels pares i professors.

Una altra mesura important és realitzar les modificacions necessàries a l’entorn per afavorir-ne l’exercici, és a dir, fer canvis en l’ambient físic per minimitzar l’impacte del TDAH a la vida diària. Aquestes modificacions són específiques per a cada nen en base a les necessitats.

En nens més grans de 5 anys es pot indicar una teràpia centrada en un increment de les conductes desitjades i una disminució de les conductes no desitjades; aquesta modalitat de teràpia senfoca en les habilitats socials, resolució de problemes, autocontrol, habilitats descolta activa i maneig de les emocions.

• Tractament neuropsicològic

Les funcions cognitives més afectades en els infants amb TDAH són les funcions executives (atenció, inhibició, flexibilitat cognitiva, planificació i organització i memòria de treball). També s’esmenten alteracions en la velocitat de processament, la motivació, l’organització motora, la percepció temporal i l’aversió a la demora. Aquests dèficits es poden tractar de moltes maneres, a través de jocs de taula, seqüenciacions i, hi ha molts programes d’entrenament cognitiu computat que també han mostrat beneficis: l’adaptació dels estímuls, la retroalimentació immediata, l’entrenament d’acord amb el rendiment i la major accessibilitat.

• Tractament desde la teràpia ocupacional

La teràpia ocupacional enfocada al joc i en habilitats motores, sensorials i cognitives ha demostrat bons resultats.

Les terapeutes ocupacionals avaluen l’exercici ocupacional del nen/a, al seu dia a dia: les Activitats de la Vida Diària, l’educació, el joc i la participació social.

Els nens i nenes amb TDAH solen tenir dificultats en aquest exercici ocupacional resumit en tres àrees:

1. Autonomia: organització i planificació de les rutines diàries. Habilitats motores: botons, cordons de les sabates, escriptura/grafomotricitat, control postural (per mantenir-se assegut).
2. Aprenentatge: l’atenció i la necessitat constant de moviment es relacionen amb dificultats en el Processament Sensorial, el qual ens permet tenir un nivell d’alerta adequat per seguir la dinàmica de la classe.
3. Joc: l’organització del joc (pot tenir bones idees, però no saber-les dur a terme o frustrar-se si no surt tot a la primera), seguir les normes d’un joc en grup, habilitats socials derivades de la manca d’autocontrol.

El tractament des de Teràpia Ocupacional basada en Integració Sensorial ajuda a controlar l’excés de moviment corporal, estimular els comportaments i les conductes adequades reduint així respostes impulsives. S’ha de trobar l’objectiu central de l’activitat ja que ens indica allò que el nen vol i necessita així un element clau per a la intervenció.

Com el tractament psicològic, la modificació de l’entorn és un dels objectius de la teràpia ocupacional, a més de la modificació de tasques i ajudar a la participació en diferents activitats.

• Tractament farmacològic

L’evidència sosté l’ús de medicació estimulant. No es recomana el tractament farmacològic com a primera línia en nens menors de 6 anys.

El tractament farmacològic del TDAH és de dos tipus (estimulant i no estimulant), i hi ha quatre fàrmacs que estan indicats per tractar aquest trastorn. Hi ha dos medicaments estimulants (metilfenidat i lisdexanfetamina), i dos no estimulants (atomoxetina i guamfacina).

Els medicaments estimulants es recomanen com a agents de primera línia en el tractament de nens amb manifestacions severes o manifestacions moderades que no responen a la intervenció psicològica.

Com que la severitat de les manifestacions associades al TDAH és molt variable d’una persona a una altra, la durada del tractament dependrà de factors com l’etapa en el desenvolupament de la persona, l’edat i els canvis en els suports necessaris, les demandes del entorn i si el deteriorament funcional persisteix.

Aquest tipus de medicaments tenen determinats efectes secundaris, per això, ha de ser el neuropediatre qui prescrigui aquestes medicacions i en faci el seguiment pertinent.

Conclusions

Tot i l’alta prevalença del TDAH, ens trobem davant d’una realitat social de desconeixement sobre el trastorn. La manca de formació, informació i atenció sobre el TDAH té conseqüències negatives directes sobre els pacients, els seus familiars, amics i altres persones del seu entorn que pateixen l’estigma, la insensibilitat i la manca de consideració envers les persones que pateixen el trastorn.

Per això és important acudir a professionals que sàpiguen detectar i diagnosticar aquest trastorn per millorar la qualitat de vida tant de les persones amb TDAH com del seu entorn i adequar un tractament específic multidisciplinari per a les seves necessitats.