En els primers anys de vida, l’acte de compartir sol ser una de les situacions que més desafiaments genera, tant per als xiquets i xiquetes com per als adults que els acompanyen.

En edats primerenques, on el joc compartit és una constant, comprendre com evoluciona esta capacitat i quines estratègies respectuoses podem aplicar resulta fonamental per a afavorir el desenvolupament socioemocional.

El desenvolupament de la capacitat de compartir

Des de la neuropsicologia sabem que l’habilitat per a compartir no apareix de manera immediata, sinó que està lligada a la maduració del cervell social, especialment d’àrees relacionades amb l’empatia, l’autoregulació i la teoria de la ment.

D’1 a 2 anys

En esta etapa primerenca, el xiquet o la xiqueta encara no comprén el concepte de “meu” i “teu”. El seu pensament és egocèntric i existix dificultat per a comprendre les necessitats o els desitjos dels altres, per la qual cosa és natural que no hi haja necessitat de compartir o que no desitge cedir les seues joguines. El que per a l’adult sembla “no voler compartir”, en realitat és una manifestació del desenvolupament normal del sentit de propietat i autonomia.

De 2 a 3 anys

Comencen els primers intents d’interacció amb iguals. Els xiquets i xiquetes poden gaudir de jugar “al costat d’altres” (joc paral·lel), però encara no comparteixen de manera intencionada ni tenen una regulació emocional controlada. No obstant això, observen i aprenen dels models adults.

De 3 a 4 anys

S’inicia el joc cooperatiu. Comencen a comprendre torns, normes simples i a mostrar empatia. Poden prestar objectes durant períodes curts, especialment si reben acompanyament emocional.

De 4 a 6 anys

La capacitat de compartir es consolida gradualment. Hi ha una major comprensió de les normes socials i els xiquets i xiquetes entenen que compartir pot generar benestar mutu i enfortir els vincles socials. Tot i això, poden aparéixer conflictes, especialment davant d’objectes amb gran valor emocional.

Entendre estes etapes ajuda a ajustar les expectatives dels adults, a funcionar com a models d’allò que es vol integrar i a evitar etiquetar comportaments naturals com “egoisme” o “mala conducta”.

Pautes respectuoses per a ensenyar a compartir

Des de la psicologia infantil proposem acompanyar el desenvolupament del fet de compartir sense imposar-lo, fomentant l’empatia, l’autoregulació i l’autonomia. Encara que compartir és un aspecte que s’aprén amb el temps, com a mares i pares es pot ajudar a facilitar este aprenentatge posant en pràctica aspectes com estos:

1. Evitar obligar a compartir

Forçar el xiquet o la xiqueta a entregar un objecte genera frustració i ressentiment. En canvi, podem validar les seues emocions (“Entenc que no vulgues prestar la teua joguina ara”) i oferir alternatives per a potenciar la seua autonomia mentre destaquem els beneficis de compartir.

2. Modelar el compartir

Els xiquets i xiquetes aprenen per observació. Quan els adults de referència comparteixen amb respecte, els més menuts interioritzen esta conducta.

3. Fomentar torns i temps

En lloc d’exigir que “ho deixe ja”, podem ensenyar a esperar torns (“Quan acabes, li ho deixes al teu amic”). Això desenvolupa la paciència i el sentit d’equitat.

4. Anomenar emocions

Acompanyar verbalment allò que senten (“Sembla que et costa compartir perquè esta joguina t’agrada molt”) ajuda els xiquets i xiquetes a identificar i gestionar les seues emocions.

5. Crear espais i materials compartits

Disposar de materials o activitats grupals, incloent jocs on compartir siga part de la diversió, redueix els conflictes i reforça el sentit de comunitat.

6. Reforçar positivament els esforços

Valorar els intents o assoliments de compartir (“Gràcies per esperar el teu torn”, “Que bonic que li has prestat la teua joguina i esteu gaudint junts”). D’esta manera es fomenta l’associació de compartir amb emocions positives i es reforcen l’autoestima i l’empatia.

Conclusió

Compartir no és una habilitat innata, sinó un procés de desenvolupament emocional i social que requerix temps, comprensió i acompanyament. Des de la psicologia sabem que respectar els ritmes individuals i oferir un entorn segur afavorix l’adquisició de conductes cooperatives.

En el CEI València, treballem diàriament estos conceptes a través del joc, l’observació i la intervenció grupal, fomentant l’empatia, la cooperació i l’autoregulació emocional. Si com a família sorgixen dubtes o dificultats en este procés, buscar l’orientació d’un professional en psicologia o neuropsicologia infantil pot ser de gran ajuda per a comprendre millor les necessitats del xiquet o la xiqueta i acompanyar-lo de manera respectuosa i efectiva.