“De tots els invents per a la comunicació en massa, les imatges encara parlen el llenguatge universal més entès” – Walt Disney.

Quan una persona no pot parlar, solem fer judicis sobre el seu potencial i la seua capacitat, limitant-la a les nostres creences i no donant-li l’oportunitat d’aprendre i, el més important, el dret a comunicar-se.

Com a societat, tenim la responsabilitat de canviar les creences limitants i mites que es tenen sobre alguns comportaments i això només s’aconseguirà per mitjà del coneixement i de trencar barreres, és per això que necessitem maneres alternatives de comunicació a través de la CAA (comuniació augmentativa/alternativa).

Què és la CAA?

La CAA aborda la intervenció de persones amb dificultats en l’expressió i/o comprensió del llenguatge oral.

La comunicació augmentativa/alternativa és un mitjà que consisteix a desenvolupar mitjançant eines i estratègies la comunicació en persones no parlants o que no tenen una comunicació fluida i eficaç.

Les sigles CAA fan referència als dos tipus de comunicació:

• La primera “A” es refereix a comunicació augmentativa, és a dir, complementar allò que ja diem de forma oral de manera que el missatge siga més clar i poder aconseguir una comunicació eficient i eficaç.
• La segona “A”, simbolitza la comunicació alternativa. Aquesta té lloc quan no n’hi ha parla de forma oral. Aquesta modalitat substitueix la parla en la comunicació.

Dins la CAA trobem els SAAC (sistemes augmentatius o alternatius de comunicació), que poden ser:

• Els SAAC sense suport, són els que la persona no necessita res més que el seu propi cos per fer-los servir (gestos, signes).
• Els SAAC amb suport, on s’utilitza algun tipus d’eina o dispositiu (un bolígraf i paper per escriure, pictogrames, un tauler de símbols, un comunicador dinàmic).

Des de la meua experiència com a terapeuta, és la comunicació augmentativa la que més es posa en dubte i desperta més dubtes. Preguntes com: 

“Si parla, per què utilitzar un sistema de comunicació?” 

“Això no impedirà que parli més?” 

“No és contraproduent per relacionar-se que hi hagi entre el nen/a i jo un dispositiu?” 

Aquest article anirà centrat en aquesta modalitat de comunicació, a fi d’aclarir dubtes i desmuntar mites.

El poder de les imatges

Les imatges tenen el poder d’agradar, de cridar l’atenció de totes les persones i són les responsables que hi haja un llenguatge universal. Quan al llenguatge oral se li acompanya una imatge, gest, dibuix…, la capacitat de processar la informació és molt més gran ja que aporta informació de forma simultània pels dos canals de comunicació, el canal auditiu i el canal visual.

És per això que la comunicació augmentativa és fonamental per a les persones amb dificultats en la comunicació, perquè les habilitats comunicatives van més enllà de poder demanar, expressar idees senzilles o augmentar el seu vocabulari.

Necessitem ajudar-les a desenvolupar al màxim les seues habilitats i millorar la capacitat de comunicació, que ja en tenen, però no és eficaç (referint-nos a persones parlants), per aconseguir:

• Augmentar la seua independència, participació a la societat, adaptació a l’entorn i millorar la qualitat de vida.
• Fer aclariments i poder estendre el seu discurs davant d’una resposta i no limitar el vocabulari.
• Expressar sentiments de manera més concreta a la situació que els crea.
• Argumentar i descriure.
• Parlar d’esdeveniments passats i futurs.
• Sense oblidar el paper tan important que juga el llenguatge gestàltic (ecolàlies) per dotar de sentit el llenguatge.

Evitar l’exclusió social és un altre dels objectius de la comunicació augmentativa. Podem controlar allò que volem dir, però no la resposta social que rebem, si limitem la comunicació a unes poques funcions correm el risc de l’aïllament social per no tenir més eines.

La inclusió per a les persones amb desafiaments en la comunicació també és dotar-los d’eines i no acceptar i donar per vàlid allò que nosaltres creiem que vol/necessita.

Després de saber una mica més sobre això, esperem esfondrar mites, perquè no poder parlar, no és no voler comunicar; no poder predir el que pot passar no és no voler relacionar-se o estar al seu món; i no tenir les eines per fer-ho, no és que no vulga expressar les seues emocions; i no és que es vulguen aïllar, és que de vegades no poden gestionar i processar de forma correcta tot allò que percebem.

Des del CEI continuarem treballant per donar-los una veu. Per acompanyar-los des del que perceben, senten, els mouen i que siguen ells amos de la seua vida, però sobretot de les seues paraules.