Quan un professional planteja que el nostre fill o filla necessita ajuda, pot sorgir una dificultat afegida: no totes les persones adultes del seu entorn entenen o accepten la situació de la mateixa manera.
«La meua parella diu que no li passa res», «els iaios creuen que ja madurarà» o «a l’escola ara tot s’interpreta des del diagnòstic» són situacions freqüents.
Acceptar determinades dificultats pot requerir temps, ja que implica afrontar pors, expectatives i idees prèvies. L’important no és que tothom estiga d’acord des del principi, sinó que aquestes diferències no impedisquen que el xiquet reba la comprensió i el suport que necessita.
«La meua parella no accepta que el nostre fill necessita ajuda»
Aquesta situació pot generar molt de malestar: un dels progenitors observa dificultats i considera necessari acudir a un professional, mentre que l’altre pensa que s’està exagerant o que «cada xiquet té el seu ritme».
Darrere d’aquesta reacció pot haver-hi por, culpa, desconeixement o preocupació davant d’un possible diagnòstic. A més, les dificultats poden manifestar-se de manera diferent segons el context, per la qual cosa dues persones poden percebre el mateix xiquet de manera diferent.
Intentar demostrar qui té raó sol augmentar el conflicte. És més útil centrar-se en quines dificultats observem, quan apareixen i quines estratègies podrien ajudar-lo.
No cal estar d’acord des del principi per atendre una necessitat. Demanar una valoració professional no implica assumir que existeix un diagnòstic, sinó intentar comprendre millor què està passant.
Com explicar el diagnòstic als iaios i altres familiars
Quan existeix un diagnòstic, moltes famílies es pregunten com explicar-lo als iaios i altres familiars. Poden sorgir comentaris com «abans aquestes coses no existien» o «ara es diagnostica tot», que sovint parteixen del desconeixement o de creences prèvies.
En lloc d’oferir explicacions tècniques, sol ser més útil parlar de les necessitats concretes del xiquet: quines situacions li costen, què el sobrecarrega o quins suports necessita per gestionar millor el seu dia a dia.
Comprendre aquestes necessitats sol ser més senzill que entendre una etiqueta diagnòstica. A més, el diagnòstic no canvia qui és el xiquet; simplement aporta informació que permet comprendre millor algunes de les seues conductes i oferir-li els suports adequats.
Quan el diagnòstic canvia la mirada de l’escola
En ocasions, després de comunicar un diagnòstic a l’escola, sembla que moltes conductes del xiquet comencen a explicar-se a través d’aquest. Tanmateix, el diagnòstic hauria d’ajudar a comprendre millor l’alumne, no convertir-se en l’explicació de tot el que fa.
Un xiquet amb un diagnòstic també pot estar cansat, frustrar-se, enfadar-se o simplement cometre un error, com qualsevol altre xiquet.
Per això, és important mantindre una comunicació fluida amb el servei d’orientació de l’escola i demanar que se centren en les necessitats concretes: quines dificultats observen, quan apareixen i quines estratègies funcionen. L’objectiu de compartir el diagnòstic és facilitar suports i comprendre què necessita el xiquet per aprendre, participar i sentir-se segur, no reduir-lo a una etiqueta.
No tots acceptem al mateix ritme
Quan apareix una dificultat o un diagnòstic, és comprensible voler que les persones importants ho entenguen immediatament. Tanmateix, l’acceptació sol ser un procés i cada membre de la família pot necessitar temps diferents.
Donar temps no significa permetre comentaris perjudicials ni renunciar a posar límits. Podem comprendre que un iaio necessite temps per assimilar la informació i, al mateix temps, demanar-li que no diga davant del xiquet que «això són ximpleries». També podem entendre que la nostra parella tinga por davant d’un diagnòstic i defensar, alhora, que determinades dificultats necessiten atenció.
Acceptar tampoc significa resignar-se ni deixar de veure les capacitats de l’infant. Significa reconéixer-lo tal com és, amb les seues fortaleses i les seues dificultats, sense exigir-li constantment que encaixe en la imatge que havíem imaginat per a ell.
Sobretot, el xiquet no hauria d’haver d’esperar que totes les persones adultes completen el seu propi procés d’acceptació per començar a rebre ajuda. Quan existeixen dificultats que interfereixen significativament en el seu benestar, les seues relacions, el seu aprenentatge o la seua vida quotidiana, buscar orientació professional pot ajudar a comprendre què passa i quins suports poden beneficiar-lo.
Com podem afavorir l’acceptació en la família?
En lloc d’intentar convéncer mitjançant discussions, sol ser més útil parlar de necessitats concretes, compartir la informació aportada pels professionals i explicar quines estratègies ajuden el xiquet en el seu dia a dia.
La família no ha de comprendre-ho tot ni fer-ho perfectament des del primer dia. Hi haurà dubtes, diferències d’opinió i moments difícils. L’important és avançar cap a una mirada compartida: darrere de qualsevol diagnòstic continua estant el mateix xiquet, que necessita sentir-se estimat, comprés i acompanyat.
Si creus que en la vostra família existeixen dificultats per acceptar un diagnòstic, hi ha desacords sobre les necessitats del vostre fill o no sabeu com comunicar aquesta informació a l’escola o a altres familiars, en CEI València podem ajudar-vos a comprendre millor la situació i oferir-vos estratègies adaptades a les necessitats del vostre fill i la vostra família.
